Com pesa la motxilla

Com pesa la motxilla!

Cada dia penso en la importància de cuidar-me, de buidar-la per poder fer més lleuger el meu camí. Passen les hores i segueixo amb la motxilla plena. Em falta temps, em falten ganes i em falten coneixements.

Sempre hi ha un motiu per portar la motxilla plena: llibres per ensenyar als alumnes, jocs per gamificar les classes, llibretes de planificació o galetes per a l’esmorzar. Cada dia amb alguna cosa nova i amb tot el vell.

Però últimament noto un canvi. Noto que algunes càrregues les he deixat pel camí, que hi ha dies en què aconsegueixo sentir-me una mica més lleugera. Estic aprenent, per exemple, a deixar enrere la necessitat de tenir certeses i, encara que no ho semblava, aquesta era una càrrega molt pesada.

A més, he tret de la motxilla les enormes pedres de dues oposicions suspeses. El tremolor de l’autoestima, el dolor del suspens, la pudor de la injustícia, la incomprensió del tot. He trigat molt de temps, però avui crec que començo a trobar-li un sentit.

No ho explica, però m’ofereix una alternativa.

He substituït aquestes pedres per plomes suaus com el companyerisme i l’alegria. He descobert que jo trazo camins erronis, però la vida em corregeix i els millora. Hauria preferit trobar un camí recte, fàcil, estable, però aquesta no ha estat la meva realitat, així que l’abraço, l’accepto i segueixo.

Així, crec que noto una certa millora. Vaig començar el meu viatge per la docència en l’especialitat de la família sanitària; la meva primera carrera era Infermeria i semblava que era l’opció més esperable. No obstant això, des de l’adolescència he estat vinculada al món social a través de múltiples voluntariats i postgraus. Sempre havia pensat que era tard per a mi, vaig estudiar com a segona carrera Antropologia Social i Cultural, però no em semblava que fos una manera de viure. Simplement, ho vaig descartar.

I ara sembla que tinc una segona oportunitat.

D’un dia per l’altre, el Departament d’Educació va canviar les normes i amb Antropologia podia impartir classes de la Família de Serveis Socioculturals i a la Comunitat i, de sobte... es van obrir les aigües.

Aquest curs vaig traient les pedres de la motxilla i les vaig deixant pel camí. Em meravella el contingut que imparteixo, els companys i companyes són excel·lents professionals i persones, i em sento cuidada i respectada tant per la direcció com per la resta de la comunitat educativa.

Ser docent no és fàcil, però cada dia que passa tinc la motxilla més lleugera.