Vida lenta

Fa uns dies se'm plantejava la següent pregunta. Què passaria si disminuíssim la quantitat de “reptes” que ens posem?

Per començar, la paraula “repte” comença a produir-me cert rebuig. Bé, en realitat el rebuig que em produeix la paraula “repte” és important. He volgut ser diplomàtica i ser-ho, no sempre està alineat amb les meves necessitats. Així que, què succeeix amb la paraula repte?

Des del meu punt de vista succeeix el mateix que amb la frase “sortir de la zona de confort”. Sembla ser que els humans requerim de la repetició de certs mantres com si tan sols en pronunciar-los es fessin realitat; d'aquest mode, quan una paraula o frase, es transmet tal qual malaltia, d'una persona a una altra, acaba instal·lant-se a la nostra ment arribant a convertir-se en un imprescindible.

Però… imprescindible per a qui?

Per què tots hem de sortir de la zona de confort amb el que costa arribar a ella? Per què tots hem de plantejar-nos milers de reptes per a sentir-nos vius? Per què ESTAR o SER no és suficient?

Aquesta reflexió procedeix d'un post en el qual comentava que per fi m'he apuntat a classes de cant, i que les classes de cant formen part d'aquesta CURA INTEGRAL que estic buscant.

Destinem tant de temps i tant d'espai mental al treball i a les obligacions diàries, que cada vegada correm més a veure si d'aquesta manera aconseguim robar-li temps al temps. Però el temps NO es roba, perquè no es reté, no s’atura, és efímer i senzillament SUCCEEIX, un segon darrere l'altre, un dia darrere l'altre, un any darrere l'altre.

Però si s'escapa.

L'únic mode que he descobert per a frenar el meu desassossec davant aquest fet, és la CURA INTEGRAL i el GAUDIMENT PLE.

Dedico moltíssim temps al meu treball perquè ser professora m'ha travessat per complet. M'omple i em satisfà. I per molt que vulgui no puc deixar de crear, de creure en ells i elles i de desitjar que superin cada problema; que siguin feliços i que puguin obrir-se al món i dir: ho he aconseguit.Llavors, gasto molta energía. D'altra banda, dedico molt de temps a les obligacions de la llar i a l'acompanyament en la criança. Perquè estimo a les meves filles i a la meva família amb una profunditat que, a vegades, m'espanta. Perquè és la meva funció, la meva missió i perquè així ho desitjo.

Amb tot això el temps que em queda és breu, així que em proposo el GAUDIMENT PLE en tot el que faig. En cada aula, en cada partit de futbol o de Handbol de les meves filles, en cada classe de ioga o en cada classe de cant.

Si bé, per a acabar i en relació al títol d'aquest text… persegueixo la cura integral i la VIDA LENTA.

I em proposo disminuir els meus reptes. 

Potser no tinc perquè ser perfecta.

I tu?